De manera general, i per a tota l’espècie, podem dir que els pollins neixen desprès d’una gestació d’aproximadament 12 mesos (“és més llarg que el part d’una burra”), encara que el part sol ser ràpid i curt, normalment entre els mesos de març i maig, deslletant-se posteriorment a una edat compresa entre els 6 i els 9 mesos. Les someres mostren un nou zel de 7 a 9 dies després del part, i com que aquest zel la major part de les vegades és fèrtil, s’aprofita per tornar a muntar-les. Els animals joves arriben a la pubertat cap els 16-20 mesos, però les femelles no se solen muntar fins que no tenen tres anys d’edat. De la mateixa manera, els guarans, degut a la variabilitat de la qualitat seminal, s’aconsella no utilitzar-los com a reproductors abans dels tres anys. El cicle sexual sol tenir una durada mitjana de 24 dies, amb molt poca variabilitat. Molt més variable és la durada del zel,de 2 a 7 dies, així com la simptomatologia del mateix, produint-se l’ovulaciò en les darreres 24 hores del zel.

Una bona detecció, i atenció, de les calors de la femella, i una acurada coordinació entre el moment de l’ovulaciò i el salt, és a dir, que la munta no es realitzi de forma prematura o massa tard, és de vital importància per a obtenir uns bons resultats. Romagosa, ja l’any 1959, atribuïa a la poca cura que els criadors prestaven a la munta de les femelles, els baixos índexs de fecunditat de la població asinina catalana que estaven sobre el 50%. Torres i col. (1983), continuaven manifestant la mateixa preocupació per les someres catalanes, ja que els índexs de fecunditat seguien sent baixos, concloent que la reproducció era un problema important a resoldre en aquesta població.

A la mateixa conclusió van arribar Folch i Jordana (1998), de manera més objectiva, a l’analitzar tota la informació genealògica disponible del període 1978-1996. La base de dades genealògica constava en aquells moments de 109 animals vius distribuïts en 39 pollins (< 3 anys; 18 mascles i 21 femelles) i 70 adults (> 3 anys; 26 guarans d’edats que oscil•laven entre els 3 i 14 anys, i 44 someres d’edats entre 3 i 18 anys), amb un total de registres d’aproximadament 250 individus. Els resultats obtinguts no es poden prendre com a concloents, ja que el grau de fiabilitat del pedigrí no era massa elevat, doncs a partir de la cinquena generació la proporció d’ancestres coneguts era tant sols del 20%, però si com a molt orientatius.

La mitjana d’interval generacional entre pares i descendents (edat mitjana dels pares quan neix la seva descendència) fou de 6,74±1,66 anys, sent l’interval matern (7,32±2,95) més gran que el patern (6,16 ±1,55), encara que les diferències entre ambdós no van ser estadísticament significatives. L’edat mitjana dels reproductors al naixement de la primera cria va ser de 4,23±1,57 anys pels guarans i de 5,37±3,89 anys per les someres. La mitjana de vida útil reproductiva fou de 2,85±3,42 y 2,77±3,37 anys, respectivament; encara que les diferències entre ambdós no foren estadísticament significants, el que ens indicaria que les taxes de reposició anual són molt semblants en les subpoblacions de mascles i femelles. El nombre mig de descendents per guarà va ser de 4,0±4,82, i la mitjana de descendents per somera de 2,28±1,34, mostrant-se la distribució familiar de les femelles bastant més homogènia que la dels mascles.

L’increment anual de consanguinitat, durant el període 1976-1996, fou del 0,38%, sent del 5,9% el total de consanguinitat acumulada en la població actual. Per generació, l’increment de consanguinitat fou del 0,83%. Aquests valors de consanguinitat, degut a la pròpia fiabilitat del pedigrí, estarien infravalorats, i el seu valor real es trobaria en un rang comprès entre aquesta estimació (5,9%) i la realitzada a partir de marcadors moleculars (15,4%), la que per diferents causes –que no comentarem– estaria sobrevalorada (Jordana y col., 2001).

En un estudi de simulació realitzat per Folch (1998) en la raça asinina Catalana, es va arribar a la mateixa conclusió en quant a la viabilitat futura d’aquesta població. Un dels factors més crítics que podien influir sobre una, més o menys imminent e hipotètica extinció de la raça, era el deficient maneig reproductiu, localitzat en l’elevat percentatge de someres que mai havien deixat descendència.

Amb tot això, volem deixar ben patent, que sí bé, la instauració d’un Programa Genètic de Conservació, en aquesta o en qualsevol altra raça, és d’un indubtable interès per a la preservació de la mateixa, no ho és menys, per aconseguir els mateixos objectius, un bon maneig reproductiu –millorant especialment la taxa de fecunditat de les femelles– i una adequada política de criança. Potser que el problema no estigui únicament en un deficient maneig dels criadors, sinó, tal vegada, en el poc estudiat, conegut i particular cicle sexual de les someres. No obstant, investigadors de la Unitat de Reproducció de la Facultat de Veterinària de Barcelona, finançats per un projecte INIA (RZ 01-004) del MAPA, esperen aportar llums a aquest problema, amb l’objectiu últim de poder donar las pautes i recomanacions més adients als criadors, en quant al maneig reproductiu dels seus animals (Miró y col., 2003a, b).