Els diferents períodes prohibitius que es van succeir a Espanya en la producció asinina, i sobretot mulatina, suposaren un important fre a la seva expansió i desenvolupament. Conseqüència d’això fou el gran auge que prengueren les exportacions de guarans vers altres països. Durant el s.XIX i principis del XX (amb el parèntesi del període 1918-1922, en el que l’exportació va estar prohibida) una gran quantitat d’animals varen sortir de Catalunya amb diferents destins, principalment Amèrica i Europa. A finals del XIX el ritme d’exportació cap a Nord Amèrica era d’aproximadament uns 50 guarans i 15 someres anuals, sent l’any 1892 el de major impacte, amb 280 exemplars exportats (Romagosa, 1959). El comerç amb els Estats Units va començar a minvar quan aquest país va anar obtenir els seus primers productes, i va declinar totalment amb motiu de la guerra hispanoamericana de Cuba (1898). No obstant, anys més tard, es van reemprendre les exportacions, encara que en un volum menor, d’uns cinc guarans com a mitjana per any. A principis del s.XX s’inicien les exportacions vers Europa, principalment Itàlia, quan a l’any 1907 el professor Tucci, director de l’Institut Zootécnic de Palerm, adquireix sis guarans catalans destinats a millorar las races Pantelleria i Martina-Franca. Anteriorment ja s’havien enviat exemplars, però no existeix referència escrita. Com la demanda era molt superior a la oferta, els preus s’elevaren moltíssim, i els criadors es venien tants exemplars com podien, sense guardar gairebé nous guarans que asseguressin nous i bons productes. Com a resultat, en aquesta època es va arribar gairebé a l’extinció de la raça.

En el IX Congrés Agrícola, celebrat a la ciutat de Vic el juny de 1908, diferents ponents coincidien en assenyalar que respecte al guarà català “es necessari fer-hi alguna cosa en concret”. El ponent, Josep Zulueta Gomis, debat la necessitat de que: “...per a la incalculable riquesa del nostre guarà català no s’hagi estructurat cap ordenació ni foment per organismes idonis, el que es tradueix en la venda dels exemplars més excel•lents als millors postors. El millor ens ho compren els americans, no m’hi oposo a això, però si crec que ens hauríem de prendre molt seriosament la necessitat de que s’estructuri un pla de salvaguarda del guarà. La sang dels millors exemplars s’hauria de quedar a la Plana de Vic, i els fills –que també serien excel•lents -, serien els que es vendrien...”. No es fins l’any 1919 que s’inicia un ambiciós pla de millora ramadera a Catalunya, per part de la Mancomunitat de Catalunya (entitat política catalana constituïda el 6 d’abril de 1914 per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes, i dissolta l’any 1925 per la dictadura del general Primo de Rivera). Encara que aquest pla de millora afectava a totes les espècies domestiques, el guarà català va gaudir d’un ajut i ordenació que, de haver-se continuat, de ben segur hauria marcat els fonaments d’una perfecta selecció. Degut a la brevetat d’actuació d’aquest pla (1919-1922) la majoria d’objectius quedaren sense desenvolupar; però, es va realitzar una detallada estadística ramadera, es crearen els Serveis d’Agricultura i Ramaderia, s’estructurà l’ordenació i reglamentació dels concursos de guarans i someres (Vic, 5 d’abril de 1920; Mollerussa, 25 de setembre de 1921 i Vic, 13 de novembre de 1921), i s’organitzaren les compres dels guarans més excel•lents per a ser destinats a les parades públiques. L’impulsor i ànima d’aquests concursos fou el veterinari Pere Màrtir Rossell i Vilà (1883-1933).

L’any 1929, la “Asociación General de Ganaderos del Reino”, crea a la ciutat de Vic una subcomissió que anomenà “Subcomisión de Libros del Garañón de Vich”. L’esbós de Llibre Genealògic que es va obrir, va permetre inscriure un total de 168 exemplars (96 guarans i 72 someres) durant el període del seu funcionament (1929 a 1932). A més de les referències al criador, nom de l’animal, data de naixement, ascendència paterna i materna, etc., aquestes 168 inscripcions representen les primeres dades científiques sobre la biometria de l’ase català. La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va tornar a portar la raça asinina catalana fins gairebé la seva desaparició. La quasi totalitat d’animals foren sacrificats en escorxadors, al no poder ser atesos pels paradistes, tant per manca de personal com d’aliment.

Recent acabada la guerra, i durant els mesos de juliol i agost de 1939, la “Asociación de Recriadores de Vich”, conjuntament amb el “Servicio de Ganaderia de la Diputación de Barcelona”, celebren varies reunions amb la finalitat d’estudiar els animals supervivents, i així poder tornar a reprendre la tasca de producció de pollins d’elevada qualitat. Es va reobrir el Llibre Genealògic amb tan sols 12 individus, els únics exemplars, mínimament acceptables, que es varen trobar: 6 guarans (Beulaigua, Puntual, Marqués-22, Nerón-40 i Platero), i 6 someres (Ermitana, Vidranesa, Negra, Llisa, Pulida i Morisca).

La dècada 1940-1950 representà una època d’esplendor a la cabana equina en general i l’asinina en particular, revalorant-se de manera molt important el bestiar equí, possiblement degut a la situació de postguerra que produí un retorn als sistemes més tradicionals de producció agrària. La raça asinina Catalana, amb una creixent població, mai havia estat tant millorada com en aquest període. Segons ens diu Romagosa (1959) “...no era estrany veure passar un camió amb una o dues someres, que les portaven a molts quilòmetres per a ser cobertes per un determinat guarà d’excel•lent genealogia i bona estampa. Avui, desgraciadament ja no es veu aquest transport...”. A Banyoles, l’any 1932, s’havia creat la parada de guarans de “Can Boada”, en la que, durant la dècada dels anys 40, van arribar a estar en servei fins un total de 15 guarans, que es destinaven a la producció de mules, a la d’ases catalans, i a la millora d’altres races que arribaven a la comarca. Dos dels guarans més excel•lents foren Galán i Noble, que es van vendre en els anys 1951 i 1952 per 150.000 i 80.000 pessetes, respectivament. La parada va estar activa fins l’any 1978, en que fou cedida a l’associació de la raça. La Diputació Provincial de Barcelona obri, l’any 1943, la parada de Montmajor (comarca del Berguedà), en la que durant el període 1943-1956 es cobriren un total de 769 someres; i l’any 1944 la parada de Alpens (comarca d’Osona), i en la que, durant el mateix període, es cobriren 218 someres. Durant aquests anys s’arribà a pagar pels pollins la quantitat de 50.000 pessetes de l’època. A l’any 1953, en ambdues parades únicament es cobriren 69 someres, iniciant-se una alarmant i progressiva davallada, coincident amb la crisi de preus del sector cavallí del mateix any, que ja no tindria recuperació alguna en els decennis posteriors. La societat catalana, i l’espanyola en general, es començava a mecanitzar.

El restabliment de les relacions bilaterals amb els Estats Units (1951) i la integració d’Espanya en organitzacions internacionals, com la UNESCO (1953) i l’ONU (1955), suposà el punt d’inflexió per a l’obertura d’España –política i econòmicament- a l’exterior. La incipient mecanització del camp començà a substituir les parelles de bous i mules per tractors; la progressiva desaparició de la tracció hipomòbil de la indústria, els serveis i el transport, repercutí tanmateix, de forma important, en el cens equí; la important, encara que variable segons regions i comarques, supressió d’unitats de cavalleria de l’exèrcit; i per últim, el progressiu i creixent èxode rural vers les ciutats i zones industrials, contribuïren a propiciar el declivi de la ramaderia equina. No obstant, foren les dècades dels anys 60 i 70, quan es produeix la gran davallada dels équids per las raons abans esmentades. El cens d’ases, a nivell estatal, de l’any 1980, pateix un descens del 73% respecte al que existia l’any 1960; el de cavalls es veu reduït en un 52% durant el mateix període; i de forma dramàtica les mules veuen disminuir el seu cens en un 83% durant aquests anys (Jordana i Folch, 1996).

A mitjans dels anys 70, la raça asinina Catalana es tornava a trobar en imminent perill de extinció. Encara que la seva situació no era tan dramàtica com desprès de la Guerra Civil, el cens havia disminuït fins a límits alarmants. Però no obstant, l’any 1975, un ramader de Berga, de nom Joan Gassó, de viatge pel Pirineu de Lleida, pren consciència de la greu situació per la que travessava la raça, proposant-se la seva recuperació i preservació. Per això, durant aquests anys, d’aquí cap allà dels Pirineus, i altres indrets de Catalunya, es dedicà a la recerca dels pocs i escampats exemplars que quedaven. Aconseguí reunir un total de 32 someres i un guarà, de nom Campanero, del dipòsit militar de l’Hospitalet (Barcelona), iniciant amb ells la seva tasca. Avui dia, a la seva finca Fuïves, al terme municipal d’Olvan (comarca del Berguedà), manté el principal nucli de la raça, un centenar d’individus que representen aproximadament el 30% de la mateixa. La Generalitat de Catalunya li atorgà l’any 1998 el títol de Granja Zootècnica i li concedí el Premi “Medi Ambient” d’aquell any, per la defensa i conservació del Guarà Català.

Una altra data important pel futur de la raça fou l’any 1978. Al finalitzar una fira de bestiar equí, celebrada a la ciutat de Banyoles (Girona), en la que hi va haver un concurs especial per atraure els possibles guarans catalans que quedaven per la comarca, els veterinaris Sr. Pere Comas i Sr. Esteve Bosch, van fundar l’ “Associació del Foment de la Raça Asinina Catalana” (AFRAC), amb l’objectiu de protegir-la, fomentar-la i millorar-la. Des d’aquell any, i de forma ininterrompuda fins l’actualitat, es començà a portar un Llibre Registre dels exemplars de la raça, que ha estat bàsic per a la realització de tot un seguit d’estudis posteriors sobre la mateixa (Folch, 1998). El Llibre s’obrí, únicament, amb 10 exemplars: 8 someres (Airosa de Serrallonga, Bonica de Tramuntana, Bufina del Massot, Eleganta de Banyoles, Fina del Massot, Formiga, Tiana de Ser i Xica) i 2 guarans (Elegant de Banyoles i Llum de l’Estany). Actualment, l’AFRAC, és la entitat col•laboradora que s’encarrega de la gestió del Llibre Genealògic de la raça, que es creà i reglamentà l’any 2002 (Ordre ARP/78/2002, de 14 de març; DOGC núm. 3601, de 22 de març. Resolució ARP/680/2002, de 26 de març; DOGC núm. 3608, de 4 d’abril). (DOGC: Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya).

L’any 1980, el “Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación” la catalogà, junt amb la “Andaluza” i la “Zamorana-Leonesa”, com a “raça de protecció especial” (Ordre de 31 de gener de 1980). L’any 1995, fou reconeguda com a “raça de bestiar en perill d’extinció”, conjuntament amb les dues anteriors, i afegint-s’hi a aquest Reial Decret (51/1995 de 20 de gener) les races “Mallorquina” i el “Asno de las Encartaciones”, d’Euskadi (BOE núm. 33, de 8 de febrer de 1995). I ja per últim, torna a ser reconeguda com a “raça en perill d’extinció” l’any 1997 (BOE núm. 279, de 21 de novembre), a les que s’hi afegeix, en aquesta ocasió, l’ase canari o “Majorero”.